Com a conseqüència dels fets anteriors, l’Escola Superior dels Bells Oficis és tancada i l’Escola Tècnica d’Oficis d’Art apareix com a secció d’Oficis Artístics dins de l’Escola Elemental del Treball, inaugurada l’any 1913 i dedicada a la formació d’oficis per als obrers. L’antic director així com els professors més prestigiosos hauran d’abandonar el centre. De fet, hi ha una continuïtat en els ensenyaments però els objectius i la qualitat pedagògica se’n ressenten fortament.

Amb el final de la dictadura, apareix un projecte dut a terme per Rafael de Campalans de recuperar el prestigi i part del projecte de l’antiga Escola, dins de l’Escola del treball. Els antics professors expedientats el 1924 són rehabilitats, encara que molts ja no es reincorporaran. Tot i que es van potenciar els ensenyaments artístics, l’ensenyament tècnic es va dividir en tres branques:

  • Industrial
  • Arts i Oficis
  • Comercial i Agrícola

El nou projecte de Campalans estava adreçat a uns temps nous, ja no era un projecte elitista d’arrel noucentista, sinó un projecte republicà de formació obrera. Tot i així hi ha una renovació profunda i una adaptació als nous temps que manté el prestigi anterior.

Acabada la guerra, torna un període fosc, especialment per als ensenyaments artístics. Hi ha una depuració de funcionaris i professorat, arribada de nous professors i personal portats per mèrits de guerra i per afinitats ideològiques amb els vencedors enfront d’una marginació sistemàtica de tots aquells principis o persones amb afinitats amb els vençuts. El 1955 es va aprovar i aplicar la nova “Ley de Formación Profesional Industrial” que va comportar horari diürn i nous plans d’estudi. Modificació que no es va aplicar mai als ensenyaments artístics.

De tota manera, el centre no perd el seu prestigi dins l’Espanya franquista. El mateix general Franco acudeix repetides vegades, bé a exposicions d’alumnes de l’Escola o bé a inauguracions (com a la del nou edifici 21, -l’actual- de l’arquitecte Baldrich el 1963). Dins d’aquesta nova Escola, els ensenyaments d’Oficis Artístics (o d’Arts) tenen un paper secundari; mantenen l’ horari de tarda (de set a nou) i en edificis dispersos. A finals dels 70 apareix la convicció per part de la exma. Diputació de la necessitat de dotar-los d’una certa autonomia i es nomenà un coordinador (Sr. J. Targa) i s’agrupen els ensenyaments en un sol edifici del recinte.

Atesa la necessitat de dotar aquests ensenyaments d’una nova vida i d’una estructura pròpia que respongui a les necessitats dels temps (recuperació de la democràcia i construcció de la Barcelona olímpica, la nova ciutat del disseny) la Diputació de Barcelona decideix potenciar els ensenyaments artístics. El Ple de la corporació es fa ressò d’aquesta sensibilitat i el 30 de març de 1983 aprova la segregació de la secció d’Oficis Artístics de l’Escola del Treball com a Escola d’Arts i Oficis-Escola del Treball.

El nou centre comença a caminar amb renovades energies. S’ofereixen ensenyaments a partir de 1983 de matí i tarda. Hi ha una notable ampliació de la oferta educativa… noves especialitats, nous professors i nous estudis. S’incorpora una branca d’ensenyaments per a adults que el 1991 encetarà camí en solitari com a Centre de Formació d’Adults Can Batlló. El Curs 1985-86 s’oferiran ensenyaments Reglats de Graduat en Arts Aplicades en l’especialitat de Ceràmica, Joieria i Escultura, que seran reconegudes per la Generalitat de Catalunya en el curs 1987-88. Amb la Llei Orgànica d’Ordenació General del sistema Educatiu (1990) i amb una nova situació social i política al país, s’inicià una nova etapa d’incerteses sobre com això afectarà al centre.